Ousc de Annelise Vian

N’outa l era la fia de n re che stajea te n ciastel japede Saslench. Na dì, intant che la sin jia a spas te sie vidor, la veit n spalavier che sgolèa a roda sora n foaré. Ela la é coreta sobito e la l à scarà demez, dapò l à fat per sin jir.

Te chela la sent n ucelin che ge rejonèa con ousc umana: “Ajache te m’ès salvà, voi te lascèr n don: da chiò inant te podarès te mudèr te na ziria canchemai te volarès. Demò la mort de na persona te farà perder chest poder”. Dant che la tousa podessa orir bocia, chel picol ucel de n sgol é stat demez.

Piena de marevea, la joena la é sin jita de retorn te ciastel, e la no à fat parola con nesciugn de chel che ge era capità. Da sera aboncont la é amò coreta ju te vidor, la se à sconet sot n cescon e la se à dejidrà de esser na ziria. De colp la é stata trasformèda: l’à sgolà n trat da n pec in l auter e do l’à scomenzà a ciantèr. Canche l é stat ora de jir endò te ciastel, la se à dejidrà de tornèr a esser tousa, e chel tant é sozedù.

La prinzessa se mudèa prest ogni dì te na ziriòla e la sgolèa contenta scialdi più dalènc da sie ciastel. Bel ge saea fora de mesura, che la podea intener l lengaz di ucie. Na dì la jia stroz fora per n gran bosch de peces. Do n trat, rua n sgol de corves che se mola ju e se poja sunsom i èlbres. Ela se à sperdù, la se à sconet te anter la dascia e da nascousc l’à scutà su l descors di corves. Te anter l auter, chisc contèa de n joen cavalier che stajea te n ciastel mez derenà tinsom Gherdena: l era n giagher valent, ma no l saea net nia del mond ajache l no era mai stat demez da chi lesc salvères, e fora dal bosch no l era mai ruà.

Cò l’à intenù chest tant, la ziria se à pissà sobito de jir a chierir l cavalier. La dì do dadoman la é partida de sgol sora Saslènch, l’à passà fora i pré e i pèscui de Gherdena e ai ucie da aló l’à domanà olache stajea l cavalier. Zacan la rua sul post e la se poja su la torn del ciastel. Ma dalajà che laite no l era nesciugn da spièr, per passèr l temp la se ciantèa su bel bel.

Candenó da l’auta rua n giagher con n ciamorc su la schena e doi cians scatorné che ge jia do. L va ite te cort, l tira l ciamorc sun sèva de usc e l scomenza a se spizèr la frizes belimpont. Dampruma la prinzessa ge à vardà chieta n trat, ma dapò l’à tacà indò a ciantèr. Canche l cavalier à intenù chel ciant maraveous, l à lascià su n moment cialan envers l bosch. La ziriòla a chela vida se à sperdù e à fat acort. Inlouta l cavalier ge à cridà su: “Mo cianta amò, ucelin, che te ciantèes tant bel!”.

La fia del re à scomenzà indò a ciantèr. E cò da in ultima l’à ciapà l sgol, l cavalier ge à vardà do indespiajù.

Inlouta la vegnia al ciastel manaman da spes, e l cavalier stajea aló content a la scutèr e purampò l vardèa scialdi più burt. Na dì l à ciapà su e l é jit a troèr n Salvan e chiò l ge à confidà che l era malà: nience più jir a cacia ge saea bel.

L Salvan ge fèsc vardèr travers na gran cùgola de cristal, l vèrda ite el enstes, e do l taca a grignèr dijan: “Ti es inamorà, na tousa à tout posses de tie cher”. E l cavalier, sgorlan l cef: “Na, no pel esser: no é mai vedù na tousa!”.

“Epura la é coscita”, disc l Salvan, “e inlouta no posse pa fèr nia per te”.

Dotrei dis do, canche la ziria misteriousa é ruèda indò a ciantèr te chel ciastel, l cavalier à levà su de colp la man dijan adaut: “L Salvan à rejon: tu ti es na tousa!”.

Dassen sperduda, la fia del re à fat acort e la é sciampèda. “Sta chiò, sta chiò!” à preà l cavalier, ma chela era jà dalènc. La ziria ciantarina no é più jita al ciastel e l cavalier vegnia scialdi più zomp e trist: no l aea più voa de jir a cacia e enscinamai i cians era mesties e chiec.

Indèna la fia del re sgolèa pazifica utró. Suzet na dì che n spalavier ceda la brinchèr, e ela sprigolèda se salva te n foaré. Aló la troa n crosnòbol, e ela taca a dir ju de chel spalavier sassin. Ma l auter disc de contra: “Perché pa te lamenteste? Ence tu t’ès fat morir zachei. Va mo fin via l ciastel de Gherdena, se te ves veder”.

Col cher pesoch e de burc presentimenc, la ziria ciapa su de sgol per jir te chel ciastel sperdù, e aló la veit l cavalier jabas sun sèva de usc e i cians fidei che ge śirèa dintorn vaan. Stremida la prinzessa vegn de retorn a cèsa sgolan zenza fermèr nió. La rua stencèda te vidor de sie ciastel e la proa a se mudèr indò te na tousa. Ma chest’outa no ge é doventèda, e ela con teror se à recorda de chel che ge era stat dit: la mort de na persona ge aessa fat perder l poder de se mudèr.

Coscita la ziriòla à cognù sin stèr in seghit te chi bosć e la no à mai più podù tornèr a cèsa te anter sia jent.

Hugo de Rossi, La ziriola de Saslonch, adatèda da ICL “Contacontìes” 1994 (ms. per todesch za. 1910)