Ousc de Luca Follador

Su la mont de Careza, sot ju l pas de Costalongia, l é n picol lèch che se tol fora da duc i autres leghes da mont. Te l’èga de chel lèch se pol veder slumenar colores de ogne sort: dal vert al turchin, dal ros-checen al color del or. No l é l color de tesores sconui sul fon del lèch, desché che i conta na part: l é i colores del arcaboan. Chi egn a chel lèch la jent ge dijeva “l’èga del arcaboan”, e la contìa da zacan la ne disc la rejon.

Chi tempes tel lèch de Careza stajea de ciasa na belota vivana, valenta e piajegola. Da spes la se sentava ju sun or del lèch a ciantar en compagnia di ucié siöi amisc, ma canche la sentia vegnir valgugn la sautava de colp te l’èga.

Apede l lèch, te chel bosch che se pricolea fin su sot i spic del Latemar, stajea n strion selvadech e catif. Canche na dì l à vedù la vivana ciantar sun or del lèch, l strion l é restà tant encantà che l aesse volù se la tor e se la menar demez.

Ogne dì l vegnia jal lèch per ge tender, ma la vivana, apena che la lo vedea, con n saut la se n jia sote èga, e el l restava aló con tant de nas.

Da la ira l strion l soscedava la furia del temp, e dal aut di crepes l trajea ju saete e tarluies che dut trundenava. Endana la vivana la se grignava al segur jun som al lèch.

L strion l à capì che zenza l poder de la magia no l aesse combinà nia. Enlaoita l se à mudà te na lora per ge ruar apede a la vivana zenza vegnir cognosciù. Ma i ucié del bosch, che desché l solit se aea binà sui alberes apede l lèch per sentir ciantar la vivana, i à entivà l pericol: i à scomenzà a piolar duc ensema e a sgolatar dut entorn con gran revedò. E la vivana, ju tel lèch al segur. Encomai, nesciugn aesse podù la brincar.

L strion no l saea più che sènt prear. Na bela dì ge é vegnù en ment de jir sun Vaiolon a domanar aiut a la Stria da Majaré che la stajea colassù te n cogol. Grignan la stria ge disc: “Che pere strion che tu es, che tu te lasce coionar da na vivana! No se n dijesse che tu fosse tant pöch ascort! Via pura... Te darè ben giö n consei. Scoita. La vivana no l à mai vedù n arcaboan. Tu fane su un più bel che tu pos, che l rue dai spic de Latemar enscin jal lèch”.

“Canche la vivana la lo vederà la volerà saer che che l é, e la vegnirà fora de l’èga. Tu endana tu cogne te mudar te n velge e rich mercant con na bela barba biencia; tu te arvejine al lèch con baresc franches, con su la schena n sach de ores: anie, recign, bracialec, ciadenele e corai. Lascege entener che ores tant bié s’i fasc col lumenos del arcaboan, e che demò tu tu sas l secret per i fabricar. Tu vederas che per curgiosità de robe tant bele mai vedude la vivana la te vegnirà do olache tu vös, pur de n veder de autre”.

Dit e fat, l strion l é se n jit sul Latemàr. L dì do ben bonora l à fat su n beliscim arcaboan, trat sora fora l bosch fin jal lèch. La vivana l à subit cità fora a ge vardar a chi colores smaraveosc.

A veder la vivana aló encantada da chel spetacol, l strion l se à empensà: “La é fata!”, e l é coret ju de sbalz per la ciapar. Ma l se à desmentià de se mudar da mercant. La vivana, se sà ben, la l à subit cognosciù e con n saut la se à endò tirà al segur sote èga.

Enlaoita l strion furios fora de mesura, l à scomenzà a dejarear alberes e trar ju sasc e perogn daperdut entorn. En ultima l à desbaltà l arcaboan, l lo à fat su te mile toc, e l à trat dut tel lèch. Dapò l é se n jit su per chi crepes e no se l à mai più spià nió.

Endana duc chi bié colores i se aea delegà te l’èga, olache i é resté per semper. Da enlaoita chel lèch à abù inom “Lèch del Arcaboan”.

Contìa ladina, El lèch de l’arcaboan, adatèda da ICL “Contacontìes” 1990